Gràcies a @kboukafri m’assabento que avui estrenen una nova sèrie televisiva on les matemàtiques juguen un paper.

[..] La sèrie explica la història de Martin Bohm, un vidu i pare de Jake, un nen autista d’11 anys dotat d’una habilitat extraordinària per predir esdeveniments a partir de patrons numèrics. Martin va perdre la seva dona en els atemptats de l’11-S i des de llavors s’ha bolcat a cuidar i atendre el seu fill Jake, un nen autista amb necessitats especials. El somni d’en Martin és aconseguir comunicar-se amb en Jake.

Les seves vides fan un gir extraordinari quan Martin descobreix que el seu fill té una habilitat especial per veure coses que la resta d’humans no poden veure. Jake té la peculiar capacitat de reconèixer patrons numèrics que connecten esdeveniments no relacionats entre si. Desxifrar el significat d’aquestes visions permetrà a aquest pare vidu estrènyer la relació amb el seu fill, alhora que ambdós s’embarcaran en una aventura que els permetrà veure el món d’una altra manera.

Font: Diari de Girona

Matemàtiques i televisió, quina por.

Diuen els que en saben que no hi ha història sense conflicte, que les pel·lícules i les sèries tenen el seu propi llenguatge. Han de captivar al seu públic, han de vendre el seu producte, i em sembla genial que així sigui. Emoción, intriga y dolor de barriga.

Si fem el màxim comú divisor de pel·lícules o sèries on surtin les matemàtiques segurament estareu d’acord en que sovint se sol abusar del personatge amb una habilitat extraodinària per x. O del friki rematat (foto). En aquest cas: nen d’11 anys autista i sense mare que pot predir i connectar esdeveniments. No es pot negar que la història té ganxo.

Em pregunto però quina repercussió té aquest tractament de les matemàtiques en la seva imatge social, quines conseqüències se’n deriven en l’educació matemàtica i, sobretot, de quina manera influeix en l’actitud amb que l’alumnat rep o rebutja les matemàtiques. Ningú s’interessa per allò que no té relació amb un mateix o que està massa lluny de les nostres possibilitats.

Aquestes “habilitats especials” que permeten “veure coses que la resta d’humans no poden veure” tenen potser un valor metafòric però, en termes pràctics, em sembla que contribueixen a que nens i nenes d’11 anys, com el protagonista, s’allunyin una mica més de les matemàtiques (penso en aquells/es que no els agraden especialment). Aquests arguments abunden en una matemàtica apta només per a ments preclares, les dota d’una aureola d’elit intel·lectual en la que no hi ha espai per qui no tingui algun tipus de do, talent o superpoder televisiu.

Les matemàtiques són rellevants (no extraordinàries) per què, en efecte, entre altres coses, ens ajuden a predir esdeveniments i a prendre millors decisions, però això, en cert sentit, no hauria de tenir res d’extraorinari. Més aviat al contrari, crec que seria positiu “normalitzar” les matemàtiques. No tinc clar qui i ni com, però crec que podria ser positiu avançar en tres aspectes:

• Promoure una imatge de les matemàtiques no tan vinculada a la intel·ligència. Sabem que el significat d’intel·ligència és suficientment complex i polièdric com per no vincular-lo només a les matemàtiques.
• Fent i visibilitzant unes matemàtiques més lligades a la descoberta i a fer-se preguntes. Tothom pot fer-se preguntes matemàtiques, o dit d’una altra manera, tothom té curiositat matemàtica i, òbviament, tothom pot trobar les seves pròpies respostes. Ningú queda fora d’aquest repte.
• Visibilitzant un perfil humà i professional més realista. Reivindico si cal l’orgull friki tan cuidat pels mitjans (i per nosaltres mateixos), però potser fora hora, també, de reinvindicar que som gent normal, si més no, tan normal com la resta. Podem ajudar a construir el nostre estereotip? Podem no fer-ho? Podem fer-ho d’una altra manera? Mmm… són preguntes molt diferents!

Potser no podem aconseguir que el cinema i la televisió s’ocupin de visibilitzar una imatge menys estereotipada de les matemàtiques, més realista, més acollidora. De fet, segurament no podem ni demanar-ho. Així que faig meva la frase d’Oscar Wilde quan deia que “pitjor que parlin malament de tu, és que no en parlin”.

Crec fermament que als centres educatius en general, i a les aules de matemàtiques en particular, sí que podem (i hem de) contribuir a promoure unes matemàtiques inclusives, per tothom, en les que ningú quedi exclòs del gaudi matemàtic.

Potser l’única manera de fer-ho és intentant crear condicions a l’aula que facilitin fer-se preguntes, on l’error sigui acollit i es reconegui com a vehicle d’aprenentatge, i on, com deia l’Adrián Paenza, sigui possible dir obertament “no ho sé”. M’agrada creure que d’aquesta manera seran els propis alumnes els qui s’adonaran per si mateixos que el cinema necessita aquests estereotips, o dit d’una altra manera, m’agrada creure que seran ells els qui construiran els nous estereotips.

Nota: aquest article neix només a partir d’un tuit i de la lectura d’una sinopsi, però és fruit d’una reflexió més ho menys profunda. Ho dic per si resulta que la sèrie és l’hòstia. 🙂

Actualització 12/7/13. He vist el segon capítol de la sèrie. Dos talls.

Intro (minut 1):

“Me llamo Jake. Nací hace 4.165 días, el 26 de Octubre del año 2000. Vivo en este planeta con otros 7.080.630.000 habitantes. Esta es la historia de algunas de esas personas. Hoy una persona normal y corriente dirá 2.250 palabras, a 7,4 individuos, se enviarán más de 300.000 millones de emails, 19.000 millones de mensajes de texto, y todo eso “masamolgramo” (sic) mosaicos de patrones y razones aritméticas. Matemáticos en su diseño, esos patrones están ocultos a la vista de todos. Sólo hay que saber dónde mirar, pero sólo algunos de nosotros podemos ver cómo encajan las piezas. Todo ha sido predeterminado por probabilidades matemáticas, y mi misión es seguirles el rastro a esos números y establecer las conexiones para aquellos que necesitan encontrarse, aquellos cuales vidas necesitan tocarse.”

Escena en la que el gurú de torn li explica al pare del Jake les extraordinàries habilitats del seu fill (minut 22):

“Gurú: –Lo que su hijo ve no tiene ningún sentido para usted. Tenga, ¿qué ve aquí?
 Pare: –Números, veo números.
Gurú: –Pues para Jake, eso es el universo entero. Para él todo són números, el presente, el pasado, el futuro… el ve cómo estan conectados.
Pare: –Muy bien. Eso ya me lo dijo. El mapa de carreteras, mi destino, las conexiones… ¡sólo que no sé qué significan! 
Gurú: –Es muy senzillo. A veces, cuando los números carecen de sentido significa que algun tipo de dolor cósmico debe ser curado.
Pare: –¿Dolor …?
Gurú: –Tu hijo lo percibe, lo siente, algo sin resolver, sin terminar, en el mundo. Distingue el dolor en forma de números. Su trabajo es seguir hasta donde le lleve.
Pare: –¿A ciegas?
Gurú: –Es posible, sí.
Pare: –¿Y eso dónde me deja? ¿Qué se supone que debo hacer?
Gurú: –Confíe en su hijo, él se lo hará saber.” 

Dues frases pel record: (1) “cuando los números carecen de sentido significa que algun tipo de dolor cósmico debe ser curado”, i (2) “Distingue el dolor en forma de números”. No estem aquí parlant aquí d’alló de “descrigui el dolor que sent amb un número de l’1 al 5”.

Definitivament, aquesta sèrie no té res a veure amb les matemàtiques. Però, per altra banda, discutir aquest diàleg a classe pot donar de sí. Si algú s’anima…

Crèdits de la imatge: RICHARD CARTWRIGHT de imdb.com.