“Hi ha una tendència pedagògica del dia, que consisteix a blasmar els llibres de text. Creuen els seus paladins que fer seguir a l’alumne uns ensenyaments a través d’un llibre determinat, és retallar les ales de la lliure volada vers el coneixement, és cenyir l’estudiant a uns mètodes i a unes maneres que poden no ésser els que més pròpiament sabran guiar la seva intel·ligència, és com interposar un vel de confusió entre l’alumnat i el mestre.

Tal opinió se’ns ofereix com una conseqüència, gairebé necessària, de l’abús del llibre de text, que tant hem de deplorar.

No cal, però, desesperar-nos fins al punt que un abús ens en provoqui un altre.

Una llarga experiència m’ha portat pel camí de creure que si el llibre de text pot ésser un carril de la rutina escolar, ben manejat pot ésser també una guia eficient i molts cops imprescindible; si pot arribar a constituir un tema de maquinització pedagògica, pot esdevenir la repetició necessària de la lliçó viva del mestre.”

Emili Vallés

Aquest text és un fragment del prefaci d’un llibre de text d’aritmètica de l’any 1932 (sic), concretament del Matemàtiques del treball – Resum d’aritmètica, Editorial Barcino.

Paladins, touché. Vel de confusió entre alumne i mestre, touché. Que tant hem de deplorar, touché. Que un abús ens en provoqui un altre, touché. Maquinització pedagògica, touché. Lliçó viva del mestre, touché. 1932, touché.

Si l’Emili Vallès fos viu i tingués tuiter el posaria a la meva llista de “Referents”.