Basat en fets reals:

1. Una família que exigeix a l’escola que posi “deures” als seus fills durant els períodes de vacances, i una altra que ho demana perquè ho han intentat ells i els fills es neguen a fer-los.
2. Una família que actua com a “advocat defensor” del seu fill i alhora exigeix més disciplina a l’escola.
3. Una família que demana que l’escola també els ha d’educar a ells com a pares, i actua com si fos responsabilitat de la institució.

La relació família-escola té les seves paradoxes.

Abans es deia “el mestre sempre té la raó”, és a dir, que la té encara que no la tingui. Es tracta tan sols d’un titular, un tòpic, però que té un sentit, és coherent amb un propòsit clau de l’escolarització d’aquella època: el respecte a l’autoritat, per sobre de la raó.

Ara vivim contradiccions a l’altra cara de la moneda. Em sorprèn l’actitud i el paper que juguen algunes famílies en l’educació dels seus fills i filles. Una mena d’adolescència paternal (amb perdó), que pot resultar còmode a curt termini, però amb incertes conseqüències a llarg termini.

Tan mateix, em sembla que són extrems que ajuden a descriure en quin punt estem, però que, en efecte, estan als extrems i no són representatius del conjunt. La normalitat són famílies que agraeixen l’esforç dels equips docents, i equips docents que agraeixen la complicitat de les famílies.

Feliç 2015 família, :).