La vida docent hauria de ser al revés; S’hauria de començar sent conseller d’ensenyament i així qualsevol somni grandiloqüent quedaria satisfet d’entrada. Després t’ofereixen ser director general i acceptes cansat d’impulsar repensades polítiques educatives d’incert impacte. Intentes conèixer de prop el teu territori on et reben amb una barreja d’esperança i incredulitat. Durant quatre anys treballes sense descans i quan comences a sentir-te còmode es convoquen eleccions i de la nit al dia et fan fora. Llavors et fixes un repte concret: formar part de l’equip directiu de l’escola del teu barri. Estar en un entorn proper i conegut et motiva i t’engresca en aquesta nova etapa. Formes part d’un equip directiu ple d’idees amb el desig de correspondre a les ganes de créixer dels nois i noies. Vuit anys després reunicies al càrrec amb alguna victòria a la butxaca però amb la sensació de que es podria haver fet molt més, exhaust de tanta burocràcia i d’un claustre enboirat per la disciplina, els estàndars i l’avaluació. Després passes els següents 20 anys de la teva vida a l’aula, fent classe, gaudint de la relació pedagògica amb els teus alumnes, i veient com els teus esforços produeixen petits però poderosos canvis. Finalment ets alumne, el rang més alt a la vida docent, conscient de la complexitat del món en que vivim, valorant l’entusiasme i l’esforç dels teus mestres, i aprofitant cada minut per aprendre més i millor. I, és clar, abandones aquesta vida docent sabent que tots som part del problema i de la solució, agraït per haver gaudit cada etapa sense excuses ni retrets, i convençut de que canviar el món que t’envolta està a les teves mans.

Crèdits: versió lliure de “La vida al revés” de Quino.