Exceptuant casos comptats, com la declaració de la renda, els problemes a la vida real no parteixen d’un enunciat, ni les variables rellevants venen donades de forma explícita, ni tenen una resposta correcta.
L’objectiu d’aquesta petita activitat d’aula és entrenar la intuïció per estimar, per aproximar, per donar respostes el més correctes possibles fent servir les eines i la informació de què disposem, que a l’aula de matemàtiques a la vida quotidiana o professional sovint no són les que desitgem.
Un cop a la setmana, no més d’un quart d’hora a l’inici d’una sessió, projectem una imatge i fem una estimació associada al contingut d’aquesta imatge.
Vam començar amb aquest exemple: quina és la superfície en km² de Castellbisbal?
I en projectar la imatge demano un silenci que respecti el pensament de tothom, estimar amb matemàtiques (com sense elles) també requereix intimitat.
I cada alumne recull en un full “les meves estimacions”, anota breument el raonament que l’ha portat a aquesta estimació (si hi ha estimació, hi ha raonament). I mantenim la tensió abans de saber la resposta correcta comentant algunes estimacions i raonaments.
I en saber la resposta correcta la registrem al full, i calculem l’error absolut i l’error relatiu (en %), tot i que la majoria encara no saben que es diuen així.
I anem fent estimacions.
L’alçada d’un company.
L’alçada del Pere, professor de ciències, sabent l’alçada de l’Alejandro.
O la mitjana d’alçada d’aquestes persones.
O qualsevol de les 220 propostes que hi ha a estimation180, web del projecte original que afusellaré aquest curs adaptant-lo tant com pugui a l’entorn dels meus alumnes i els continguts que m’interessin.
I passen els dies i volem saber qui estima millor fins al moment. I es provoca una interessant conversa sobre l’error, necessitem l’error relatiu.
I després resulta que 220 propostes són poques.
Nosaltres podem proposar noves imatges?
Nota al peu: Tot plegat no és per passar-nos-ho bé, que també, sinó perquè ho diu el beneït currículum.
Crèdits: estimation180, DIEC.
15 comentaris
No sé on vaig escoltar una “demostració” de perquè tenim els catalans la fama de garrepes, de preocupats pels diners. El raonament és que el català és l’únic idioma on la paraula “estimar” té associat el concepte d’estimació numèrica (i per tant, en molts casos, econòmica) al concepte d’estimació emocional, d’amor. En cap altre idioma llatí (tampoc ho he comprovat) la paraula “estimar” té a veure amb nombres. Molt discutible, però curiós! Una salutació, que sàpigues que t’enllaço al blog del nostre departament!
Gràcies pel teu comentari Xavi.
Quan vaig consultar la definició d’estimar al DIEC em va sorprendre que la primera accepció fos la referida a l’estimació numèrica. Tan mateix, la fama dels catalans per aquest motiu és discutible 😉
http://dle.rae.es/?w=estimar&o=h
Sergi