• Repeticions infinites de teoria-problema-examen fins que als aprenents els quedi clar que les preguntes no són cosa seva, o bé l’únic aprenentatge valuós és l’autopropulsat? 
• Treball disciplinari a pinyó fix com si aprendre a ballar fos concatenar una sèrie ordenada de passos, o bé únicament projectes globals i transversals vinculats a l’entorn amb impacte social real i sorgits de l’interès genuï dels alumnes? 
• Classes magistrals fins que inevitablement avorreixin a tots i cadascun dels seus professors i professores, o bé intervenció zero i aprenentatge quasi espontani by doing doing doing? 
• L’examen individual escrit i puntuat amb un número de 0 a 10 al final d’un procés com a únic eina per radiografiar l’aprenentatge, o bé quantificar és antipedagògic i la única avaluació pertinent sorgeix exclusivament d’un relat subjectiu personal basat en intuïcions.
• La letra con sangre entra, o bé ja entrarà si al nen/a li ve de gust si és que algun dia li ve de gust? 
• El professor/a té la raó fins i tot quan no la té, o bé si el nen/a fa el que li peta 24-7-365 és que el món està equivocat? 
• Ets professor de La Teva Disciplina i, en conseqüència, el context personal, social i econòmic del teu alumnat te la porta la pairo, o bé no pots ensenyar res a aquells sers holístics que alguns mal anomenen “alumnes” fins que s’estableixi un fort vincle personal, social i, per suposat, no econòmic? 
• Abomines dels gurus educatius que no han vist un nen ni en pintura però tenen la solució teòrica a tots els dilemes educatius, o bé ni tu mateix suportaries les teves classes però segueixes fent-les iguals perquè estàs ocupat preparant classes? 
• Un posicionament educatiu sense fisures, o bé el posicionament absolutament contrari però, ves tu, sense fisures també.

I així podria enumerar opinions i contraopinions, polaritzades fins a l’absurd, que escolto o llegeixo aquí i allà. Bé, que escolto o llegeixo aquí i allà i que he caricaturitzat amb finalitats dramàtiques.

En el miratge educatiu, de vegades sembla que només pots pertànyer a un d’aquests grups de persones, a les que experimenten amb nens amb l’il·lús desig de que aprenguin, o bé a les que segueixen fent la mateixa merda de sempre convençudes de que funciona com mai. Perdoneu la terminologia i l’absurda polarització, aquest és un bloc d’aprenentatge personal, però també de teràpia.

La divisió d’opinions és consubstancial als processos de transformació, sense qüestionament no hi ha canvi. La polarització però és la degeneració d’aquest necessari qüestionament, i haig de dir que per moments és una mica cansina. Docents enfadats a les xarxes, falten al respecte, insulten, fan al·lusions personals fora de lloc, dediquen minuts a fer memes ridiculitzant altres professionals… em pregunto com s’ho fan després per guanyar-se el respecte dels seus alumnes, em pregunto si perceben una contradicció.

Tenia aquest post aparcat feia temps, precisament per por a que pogués ofendre. Quan el vaig escriure estava “calentet” per aquest foc creuat quotidià, però aquests dies de confinament l’he rellegit i m’ha fet riure, perquè en el fons l’única finalitat d’aquestes línies és terapèutica, és posar en evidència l’extremisme. 

Ens cal seguir promovent, amablement, una cultura de l’aprenentatge professional inclusiva i coherent, que permeti sense friccions l’autoqüestionament. Qüestionar i riure una mica del què fem no és un judici de valors sinó un estratègia d’aprenentatge.

Es hora d’assumir amb naturalitat certes tensions indisociables de l’aprenentatge (si hi ha aprenentatge hi ha tensió) i viure amb normalitat altres tensions associades a la transformació. Per cert, les tensions no són meves, són d’en Philippe Meirieu, extretes del llibre En la escuela hoy, una lectura preciosa que us pot ajudar a digerir el confinament. 

En educació fa temps que tot està dit però tot està per fer, així que si us plau, deixem de perdre el temps, suavitzem la polarització i, cadascú des del seu espai, al ritme que desitgi, sense retrets ni excuses, seguim remant amablement, perquè la transformació educativa, la efectiva, la real, o és de tots i totes, o no serà.