El 20 de maig vaig presentar el llibre d’un bon amic i referent professional, en Jordi Doménech. Aquests dies des descans he rellegit el text que vaig preparar i m’ha semblat oportú publicar-lo aquí.

Primer perquè em sembla que pot animar a més gent a llegir el llibre, i segon perquè en rellegir-lo aquests dies d’estiu m’ha semblat que té algunes idees simpàtiques que val la pena compartir.

Obrir la llauna

És la primera vegada que presento un llibre. Crec que estic més nerviós que si l’hagués escrit jo mateix. Tendeixo a ser informal i un pèl provocador (sempre amb finalitats educatives) i quan parlo en públic jo mateix solc “patir les conseqüències”. Aquí els nervis són parasitaris, afloren per la possibilitat de deixar malament a un amic en un dia ben especial. I presentar llibres se’m fa com una cosa molt seriosa, molt solemne.

Vaig pensar i, penso, si el Jordi no s’ha equivocat de persona, però ves per on, com a gran mestre que és, aconsegueix crear les condicions necessàries per fer els reptes més digeribles. Em va dir: “… si el que tens al cap és una preocupació per donar a l’acte un to solemne, vol dir que no ens hem entès.” 

El tema, Jordi, és que arribo aquí sense una estratègia clara. He escrit TOT el que vull dir, i ara no sé si llegir amb gràcia o improvisar sobre les idees. Però vaja, com diu la dita popular:

“Qui fa el que pot, si suspèn és perquè al professor li manca formació.”

Dita popular

Bé, si volem estar al dia del darrer paradigma educatiu hauríem d’actualitzar la cita. Podria quedar així:

“Qui fa el que pot, si no assoleix suficientment és perquè el professor no ha llegit l’ORDRE ENS/108/2018 per la qual es determinen el procediment, els documents i els requisits formals del procés d’avaluació a l’educació secundària obligatòria.”

Dita popular paradigmàticament renovada

Estructura de la meva intervenció

Mireu, la meva intervenció té 5 parts, però tranquils que no durara més de 20 minuts. Ho he cronometrat.

He consultat l’estat de l’art en presentacions de llibres, i resulta que un dels indicadors de solemnitat més fiables és la quantitat d’agraïments per minut. Així que per assegurar el “tiro”, començaré donant les gràcies. 

Segon, voldria explicar com ens vam conèixer el Jordi i jo. Tot i que, la veritat, quan se’t fan reconeixements com el d’avui i la gent comença a parlar de quan et va conèixer, no sé si hauries de posar-te a tremolar…

I tercer, quart i cinquè. Destacaré tres motius pels quals heu de comprar el llibre del Jordi i regalar-lo a tothom qui creieu que li pot fer servei. Aquests motius són: (1) el que per mi és el propòsit principal del llibre, (2) el testimoni d’aprenentatge que dóna el Jordi, i (3) la coherència del missatge.

Agraïments

Felicitar públicament al Jordi per rebre aquest premi, la bota d’or educativa a Catalunya. Som molts els docents que celebrem aquest premi i que el sentim nostre. Aquest premi ens representa a molts, només cal veure la sala avui. Ell mateix cita al llibre unes quantes persones que celebren aquesta publicació i aquest premi. Diu: (p. 12): 

“No he après res sol. [..] el grup de treball EduWikiLab, els companys del grup LIED de la UAB, els projectes europeus Pathway i Engaging Science, el grup Future Learning de la UB, els col·legues de SIAL, el CESIRE, la Xarxa de competències bàsiques i STEMCat del Departament d’Educació, el betacamp, els claustres del instituts Nostra Senyora de Montserrat (Parets del Vallès), Marta Mata (Montornès del Vallès) i Marta Estrada (Granollers).”

Felicitar a Rosa Sensat pel atorgar-li al premi. No sóc la persona més indicada per versar la importància de Rosa Sensat (segurament ja ho ha fet la Francina), tanmateix, és evident que la història de l’educació a casa nostra no es pot explicar sense aquesta casa. Per això, també us vull agrair públicament al jurat i a la institució que hàgiu posat la mirada en el Jordi. Significa molt per a molts docents. Gràcies!

Donar les gràcies a la familia del Jordi, Laura, Tomàs i Neus, sabem que part del premi és també vostre, i ens podem imaginar que no deu ser fàcil “aguantar” al Jordi cada dia.

Donar les gràcies també a totes les persones que esteu avui aquí. Em consta que està preocupat per la quantitat de cerveses que haurà de pagar quan acabem aquesta part, però també que li fa molta il·lusió que hàgiu vingut.

I per tancar el capítol d’agraïments (i augmentar l’índex de solemnitat), també vull donar-vos les gràcies per la confiança i l’oportunitat de participar en aquesta presentació. Més enllà dels nervis, és un goig, un honor i he de dir que em fa molta il·lusió, perquè jo també el sento meu aquest premi.

De com vaig conèixer al Jordi

Sigui com sigui, fa 7 anys jo treballava als Serveis centrals del Departament d’Educació, que dit sigui de pas, poc després va passar a dir-se Departament d’Ensenyament, i ara torna a dir-se Departament d’Educació. Una cruel metàfora de la capacitat d’impacte de les polítiques educatives dels darrers anys.

Doncs bé, mentre era allà vaig descobrir l’EduWikiLab. Et vaig escriure un correu i vas respondre ràpida i amablement. I recordo la primera conversa cara a cara que vam tenir. Et vas oferir per venir al Departament, i asseguts en una taula rodona vam mantenir una conversa molt dolça, molt fàcil tot. Jo llavors just començava, i recordo que em vas fer sentir orgull de ser professor, de tenir companys de viatge com tu i de llavors ençà hem fet alguna que altra trapalleria junts.

Hem compartit unes quantes reflexions, alguna xerrada, unes quantes cerveses, algun article “junts”, o si més no signats pels dos. Ja em disculparàs!

Però tornant a l’EduWikiLab. Recordo que després d’aquella primera trobada jo vaig anar a conèixer al grup. Us reuníeu al CRP I de Granollers. Recordo molt bé aquella trobada. Una sensació que he viscut després altres vegades, i que m’enamora del nostre col·lectiu professional: una colla de frikis, humils, simpàtics, encantats de rebre visites, reunits en un espai petit compartint problemes i buscant solucions amb una sabata i una espardenya. Ho vaig trobar tan terriblement preciós, tant petit tot, tan local i alhora tan potent, tan genuïnament autopropulsat.

Aquest premi Marta Mata reconeix moltes coses, i en particular l’artesania de les “colles de frikis” que amb les seves petites però grans accions transformen la seva realitat propera, i en particular, òbviament, reconeix la feina d’aquella gent, la de l’EduWikiLab, que segueix en peu i que segurament no m’equivoco si dic que avui dia és uns dels grups més potent i amable de docents de secundària de l’àmbit científic. 

1. Del que per mi és el propòsit principal del llibre. 

O un titular més arriscat seria: Del motiu pel qual aquest llibre es pot gaudir a qualsevol part del planeta.

O un titular arriscat i comercial: Del motiu pel qual aquest llibre ja s’hauria d’estar traduint a tots els idiomes.

Mireu fa uns dies, una altra colla frikis de l’educació vam anar a San Diego a visitar les escoles HTH. Vam aconseguir finançament públic i privat per viatjar a San Diego amb l’objectiu de transferir el coneixement al sistema educatiu català. Aquestes petites meravelles que passen als països on l’educació és una prioritat. És broma! 

Hi vam contactar nosaltres per correu, i ens ho hem pagat tot. I, com era d’esperar, encara ningú ens ha demanat si hem après res, bé molts amics ens han mostrat interès, per això vam organitzar una trobada autopropulsada i deficitària per compartir reflexions.  

Doncs bé tota aquesta anècdota de transformació educativa, per dir que a l’avió vaig començar a llegir el llibre del Jordi. Quan vam començar a visitar les escoles vaig quedar tan captivat que les meus “mitocondris educatius” es van saciar i vaig aturar la lectura per uns dies. Tot i que, mentre érem allà tenia la sensació d’estar llegint el llibre. El Jordi i la comunitat educativa de HTH tenen el mateix propòsit.

És meravellós adonar-te que a tot arreu estem intentant el mateix, i que no és nou, és el mateix que altres persones i entitats estan intentat de fa temps. Dit sigui de pas, com ho fa Rosa Sensat.

Aquest és per mi el propòsit del llibre, parlar d’APRENENTATGE EN MAJÚSCULES, del que a HTH en diuen deeper learning (aprenentatge profund). Quan no només parlem d’entendre o comprendre un seguit de coses, quan no només parlem d’integrar un seguit de coneixements i habilitats per resoldre situacions quotidianes o tècniques, quan reservem un paper rellevant a quui aprèn, quan les preguntes són més importants que les respostes, quan empoderem les persones, quan catalitzem les ganes de saber, quan apel·lem a la necessitat d’aprendre quotidianament, quan donem exemple amb accions i no amb paraules que APRENDRE IMPORTA.

El Jordi, al seu llibre aborda aquesta qüestió. Més enllà de si es diu projectes, flipped teaching o breaking news. Aquesta és LA QÜESTIÓ, aquest és per mi el propòsit del llibre, contribuir, amb mescla preciosa de rigor i amabilitat, a transformar estructuralment què vol dir aprendre, i en conseqüència, què vol dir ENSENYAR. Contribuir, en definitiva, a transformar el món el que vivim, i a fer-ho ara, no quan siguem grans.

2. Del testimoni d’aprenentatge

Hi ha dues cites d’un claustre qualsevol:

Professor 1: “Necessites aprendre a caminar abans de correr”

Professor 2: “No, per córrer necessites una motiu”

Hi ha una cosa que trobo preciosa del llibre que és l’analogia entre l’aprenentatge dels teus alumnes i el teu aprenentatge.

El Jordi i jo vam escriure un article parlant d’alguns tensions inherents a centres en transformació. L’eterna i infranquejable tensió inherent a l’aprenentatge entre obligació, necessitat i desig. 

Al llibre són constants les referències a moments en que es trenca una paret mental, que es detecta una tensió, i tu mateix dius: “pensava que això era així però resulta que era aixà…” “ho vaig intentar pensant que provocaria això i vaig provocar allò”… 

Dius a l’inici:

“Vivia amb la idea innocent que, com que sabia explicar i fer un ús raonable d’analogies i metàfores, me’n sortiria prou bé. [..] Em vaig comprar unes sabates que vaig anomenar “les meves sabates de profe” i vaig fer el possible per assimilar-me.”

Us imagineu que un alumne us fa una reflexió d’aquest tipus? Deliciós. Jo vull docents que facin aquestes reflexions al meu fill. I els vull ara, no quan sigui gran.

Aquest constant diàleg amb tu mateix, amb la revisió i la reflexió sobre el que fas, en l’anàlisi centrat en els nois i noies és aprenentatge en majúscules. Trobo que el llibre proposa un viatge autèntic, el teu viatge Jordi, amb la teva sensibilitat, amb la teva amabilitat. 

De la crisi inicial: això no funciona. A “millorar” les pràctiques de laboratori, de les pràctiques de laboratori a distingir els tipus de pràctiques, d’aquí a les controvèrsies, a l’ABP i, de fet, allà a on calgui, perquè la teva pràctica està centrada en qui aprèn, no en qui ensenya.

“En intentar “fer investigacions” vaig descobrir que -contra tot pronóstic- la cosa realment podia empitjorar.” 

La majoria de textos sobre pedagogia són més aviat resultadistes. T’expliquen el final de la història, però no com arribar-hi. Un error que repetim una i altra vegada. Aquest detall m’ha semblat rellevant, perquè és coherent amb el missatge. Tinc malsons recurrents amb l’antipedagog, el pedagog que ningú entén.

Tu mateix cites a Kilpatrik:

“No és per no aprendre, però aprendre per aprendre és tonteria.”

Una cita, per cert, que falsament s’atribueix a Cruz y raya.

3. De la coherència del missatge
La ciència com a religió

Mireu jo sóc monoteista, només crec en un Déu, de fet, en una Deessa. Només crec en la ciència, en el sentit més ampli del terme.

Aquesta Deessa, si es vol, es compatible amb altres Déus i Deeses, però crec que fora bo que tots compartíssim aquesta Deessa. El rigor, l’argumentació en base a dades, els criteris, la discussió sense posicionaments previs, el judici sense prejudicis, el pensament crític com a actitud i no com a bandera. Per mi la ciència és una actitud, és, com us deia, una religió. O, com diu el Jordi (p. 18):

“La ciència és un procés (no un producte) social (no individual), creatiu (no rutinari) de construcció de coneixement (no de descobriment) basat en proves i que genera un coneixement parcial (no total) i provisional (no definitiu).”

La ciència com a religió és aplicable a la quotidianitat més . 

Per això, llegir-te, Jordi, és una mena de teràpia, una connexió amb Deesa (sóna estrany, oi? però vaja, si diem, connexió amb Déu, haurem d’acostumar-nos a sentir “connexió amb Deesa”), la religió del coneixement, la fe en les evidències, en les errades…

L’altre dia un noi preguntava al Jordi si tots els nens s’havien d’interessar per la ciència. La resposta, o més aviat la pregunta, accepta matisos, però la resposta no. Sí, tots i cadascun. Tanmateix, la resposta del Jordi va ser, com és habitual, encertada, conciliadora i respectuosa.

“Jo diria que hem d’apuntar a que no se’n sentin exclosos i hi tinguin una relació cordial que els permeti una ciutadania plena. Cal que s’interessin pel món i sàpiguen usar la ciència com a manera d’apropar-s’hi.”

Per això, el teu llibre Jordi em sembla molt rellevant i necessari, està construït amb les mateixes eines que vols ajudar a construir. 

El que dius no és una invenció, no és subjectiu, o si més no, no ho pretén. El que diu és construcció que respecta les regles de joc del coneixement científic. Ha escrit articles, que en part es recolzen el altres articles o publicacions, algunes de llarga tradició… I és que hi ha alguna altra manera d’avançar?

S’estan venent moltes “motos educatives” avui dia, he perdut el compte dels canvis de paradigma que portem en els darrers anys… Vull dir, a vegades costa destriar el gra de la palla, i aprendre és sempre un procés complex, per això el llibre aporta una mica més de lluny i de savoir faire. De nou, dóna exemple amb fets i no amb paraules.

Hi ha moltes coses que estan passant a les escoles que no tenen cap base científica. Li copio un seguit de frases a la pissarra, vostè les copia a la seva llibreta, que ha de ser de fulls blancs sense pauta o amb pauta, segons bufi el vent, a casa mira d’estudiar-s’ho com pugui (aquesta part és cosa seva), potser copiant-ho unes quantes vegades més… I a la pregunta, disculpi, així s’aprèn? O millor dit, què s’aprèn? La resposta és això s’ha fet així sempre i no s’ha mort ningú. L’altre dia li vaig sentir definir a l’Eduard Vallory aquestes pràctiques com curanderisme educatiu, i realment em sembla una manera de anomerar-ho tan demoledora com acurada.

Però és que la cosa és pitjor. 

S’estan venent com a científiques teories que no ho són. Corre porai una corrent anomenada “pedagogia” sistèmica, que no descarto que estigui 

Rodes del cotxe.

Hi ha universitats públiques i privades oferint formació sobre això, el propi Departament inclou formacions

Això s’ha de dir ben alt. I no és per ofendre a ningú, és per, si cal, discutir-ho i argumentar-ho, perquè com ens mostra el Jordi, la ciència s’autoqüestiona, perquè és la seva raó de ser.

Però és que la cosa és pitjor.

Ahir a la nit mentre escrivia això el Jordi va tuitejar:

“Si no aconseguim que els alumnes es sentin segurs i còmodes analitzant i traient conclusions de dades, no escolliran ni legitimaran aquesta aproximació quan hagin d’encarar la incertesa. #pseudociències.”

I jo vaig respondre: 

“Si no ho aconseguim, el que estem fent és #pseudociències.” 

Al mateix Eduard li vaig sentir dir que en certa manera, estem fent que els alumnes aprenguin la ciència com si fos una religió, on el missatge és més important que el mitjà, que és quelcom molt diferent a que la ciència sigui la teva religió.

Estem en un moment ple de reptes i realment apassionant, penso que és un moment on ser docent val molt la pena i és, valgui el tòpic, més necessari que mai. Avui, la discussió sobre l’educació està al mercat, i quan d’una cosa es parla al mercat és que anem bé, però hem d’aconseguir destriar el gra de la palla, separar curanderisme educatiu i pseudociències de coneixement. En definitiva, s’ha de parlar del teu llibre al mercat, així que si us plau, compreu també un exemplar pel peixater/a de confiança.

Hi ha un perill, sembla que avui hi ha una tesi doctoral que defensa una postura i la contrària, però crec que es tracta d’una simplificació un pèl perillosa. La realitat és complexa i accepta molts matisos, i la informació és fàcilment manipulable. 

Hi ha universitats que estan afavorint i promovent aquest altre “coneixement”.

Per això Rosa Sensat gràcies per donar altaveu a aquesta manera de fer. Gràcies.

Oració final

Per acabar, i abans d’escoltar les paraules del nostre amic i hores d’ara ja messies Jordi, per tal de rematar aquesta intervenció amb la solemnitat que es mereix, us demanaré que fem una oració plegats. 

Us demanaré, si us plau, que us poseu en peu. Llegirem conjuntament un fragment del nou testament “Aprenentatge Basat en Projectes, Treballs pràctics i Controvèrsies”:

La ciència és un procés (no un producte)

social (no individual), 

creatiu (no rutinari) 

de construcció de coneixement (no de descobriment) 

basat en proves 

que genera un coneixement parcial 

i provisional . 

Que el vostre claustre us acompanyi. 

Visca la ciència! 

Amen.

Gràcies Jordi per il·luminar-nos el camí.

Podeu seure.