Soc incapaç d’aprendre una cosa si no li veig la lògica. A mi el que em diu un professor no m’entra al cap. Per poder aprendre he d’estar una estona pensant i esbrinant per què una cosa és o es fa així.

Raquel R, 2005

No aprenem de l’experiència, aprenem de la reflexió sobre l’experiència.

John Dewey, 1895

Dues cites sinònimes. La primera és de Raquel R, alumna de 4t d’ESO, que en el moment d’escriure aquestes línies té 16 anys. La segona és de John Dewey, referent pedagògic inel·ludible que va nèixer fa 126 anys.

Tinc la sensació que innovar pedagògica i didàcticament és, tan sols, aconseguir portar a la pràctica quelcom que ja s’ha teoritzat n vegades, sovint fa dècades. No en va, fa 80 anys (sic), el mateix Dewey deia:

Que l’educació no és una assumpte de “dir” i que et diguin, sinó un procés actiu i constructiu, és un principi tan vulnerat en la pràctica general com reconegut en la teoria. Aquesta deplorable situació no es deu al fet que la doctrina mateixa és purament dita? És predicada; s’explica en conferència; s’hi escriu.

Fort.

Així doncs, donat que aprenem gràcies a la reflexió, m’agradaria compartir algunes iniciatives relacionades.

En primer lloc, perquè em sembla que la reflexió és una gran oblidada. En línies generals, ens aproximem a l’aprendre més preocupats/pressionats per l’acumulació que per la profunditat. Inevitablement, l’aculumació implica superficialitat i, en aquest escenari, la reflexió sobre l’aprenentatge se sol arxivar al calaix de la “pèrdua de temps”. O pitjor encara, no es veu com un indicador de qualitat educativa, no computa per aquest intangible anomenat “nivell”.

En segon lloc, perquè aprendre a generar reflexió és, sense cap mena de dubte, un dels aspectes que més alegries pedagògiques m’ha aportat en els darrers cursos. Acompanyar processos de reflexió de manera efectiva és un catalitzador d’una cultura de escolar centrada en l’aprenentatge: augmenta la qualitat d’allò que s’estigui fent, l’apropiació i el sentiment de pertinença a la comunitat, millora la relació pedagògica, potencia una actitud honesta vers l’aprenentatge, generar oportunitats de participació rellevant familiars i altres persones de la comunitat educativa…

Breument, què entenem per reflexionar?

D’acord a les idees de Dewey i altres, si pretenem aprendre més profundament, els estudiants (i el professorat) haurien de reflexionar sobre què estan aprenent, com ho estan aprenent i per què ho estan aprenent. 

Segons el Buck Institute:

La reflexió es pot fer de manera informal, com a part de la cultura i el diàleg de l’aula, però hauria de ser una part explícita dels projectes, durant l’avaluació formativa programada, les discussions en moments clau del projecte o durant les presentacions públiques del treball dels estudiants. La reflexió sobre el coneixement i la comprensió del contingut ajuda als estudiants a consolidar el que han après i pensar sobre com podria aplicar-se en un altre lloc, més enllà del projecte. La reflexió sobre el desenvolupament de competències transversals ajuda els estudiants a interioritzar el significat de les habilitats i establir objectius per a un major creixement. La reflexió sobre el projecte en si, com es va dissenyar i implementar, ajuda els estudiants a decidir com podrien afrontar-se al seu pròxim projecte, i ajuda els professors a millorar la seva pràctica.

Així doncs, ras i curt, reflexionar sobre l’aprenentatge és preguntar-se sobre el què, el com i el per què d’allò que aprenem. Òbviament no es tracta d’un “preguntar-se” contemplatiu, sinó d’una crida a l’acció. Si la reflexió no es tradueix en accions, no és reflexió, sinó divagació.

Dos exemples

1. Prototipar per generar necessitat d’aprenentatge

En diferents àmbits professionals, es prototipa per anticipar punts febles, dificultats i errors amb l’objectiu de corregir-los. En l’àmbit educatiu podem prototipar per anticipar necessitats d’aprenentatge, és a dir, prototipar és una estratègica didàctica per crear una situació que generi una necessitat en l’aprenent coherent amb la nostra intenció educativa. Disculpeu el símil, però anticipem el “mal de cap” que “curarà” l’aprenentatge que volem promoure.

S’entendrà millor en l’exemple.

La situació és la següent. Ens disposem a començar un projecte de llarga durada (3 mesos, 6 hores setmanals). El repte que vertebra el projecte és el següent:

Construir un simulador de satèl·lit espacial que durant el vol reculli pressió, temperatura i alçada, i comunicar el procés de treball, resultats i conclusions en un informe científic.

Si tot va bé, en aquest projecte els nois i noies tindran oportunitat d’aprendre a:

1. Treballar amb una metodologia d’investigació, com ho fan en les professions científiques i tècniques.
2. Resoldre problemes fent servir coneixements de matemàtiques i física.
3. Programar una placa micro:bit, utilitzant sensors i components externs.
4. Habilitats socials relacionades amb la coordinació i el treball en equip.
5. Habilitats comunicatives (escrites i orals) en un context científic.
6. Reflexionar sobre l’aprenentatge, individual i col·lectiu.

Coneguts els objectius d’aprenentatge i el repte que vertebra el projecte: quin prototipatge podem plantejar que generi una necessitat d’aprenentatge coherent amb aquesta intenció educativa? Nota: Buscar respostes a aquest tipus de preguntes és per mi l’essència de la nostra feina, i a alhora, és una delícia.

Així doncs, busquem un repte que no s’allargui massa en el temps, però tampoc anecdòtic, coherent amb la durada del projecte. En plantegem un prototipatge d’unes 4-5 sessions de 2 hores.

Prototipar

Demanem als nois i noies que resolguin el següent repte:

En només 120 minuts, heu de construir un paracaigudes i, dins l’aula, aconseguir el següent: (1) que el temps de descens (t_d) sigui superior a 5 segons (t_d > 5), (2) estimar la velocitat de descens (v_d), (3) obtenir la gràfica h-t (alçada-temps), a partir de la recollida de dades d’un llançament, i (4) documentar resultats i conclusions en un petit informe científic.

El repte conté l’essència de la majoria d’objectius d’aprenentatge. Els convida a decidir un mètode de treball, a decidir abruptament el disseny del paracaigudes, a construir, a testar, avaluar i redissenyar, a discernir variables importants, a pensar maneres de recollir les dades, a fer els càlculs, a posar en joc habilitats socials, a extreure conclusions i comunicar-les per escrit (a partir d’una plantilla!)…

Esgotat el temps, entreguen els apresurats informes, és hora de comprovar el funcionament dels paracaigudes. I aquí es produeix una tensió maca. Els/les alumnes es capfiquen en l’assoliment del repte, la TASCA, l’equip docent mirem de restar importància al resultat i redrecem la mirada cap als objectius d’aprenentatge. Preferim posar l’accent en la capacitat que han tingut per recollir dades, en les dificultats implícites per fer-ho, en la mesura de l’error, la fiabilitat, la replicabilitat… No ens importa QUI ho ha fet millor, sinó COM es fa millor. En paraules de Meirieu, els alumnes s’orienten per la “TASCA”, els/les docents pels OBJECTIUS D’APRENENTATGE.

Analitzar el prototipatge

Fins aquí, els nois i noies estàven preocupats per FER, atrapats en l’experiència. Inevitablement, no han pogut centrar la seva atenció en el COM, no han reflexionat sobre l’experiència. Per aquest motiu, arribats a aquest punt, és pertinent provocar-la. Els demanem que facin tres llistes:

1. Fases de treball. Quines fases de treball heu seguit? O bé, quines seguiríeu si poguéssiu tornar a començar el prototipatge?
2. Variables importants. Quines variables de construcció, disseny, experimentació, documentació…. creieu que cal tenir presents per aconseguir assolir el repte?
3. Habilitats socials. Quines habilitats socials relacionades amb la investigació creieu que seria bo dominar?

Ho pensen individualment (el silenci és benvingut). Ho discuteixen en petit grup. Ho posem en comú.

Maco.

És la prova del cotó. La correspondència entre el buidat i els pretesos objectius d’aprenentatge indiquen si el prototipatge ha estat una estratègia efectiva, és a dir, si s’ha generat una reflexió sobre la necessitat d’aprendre que volíem provocar.

Tancament individual

Per acabar, és pertinent un reflexió més pausada, íntima, individual i silenciosa. Proposem als nois i noies passar a l’escrit algunes línies d’opinió analitzant en clau personal i del seu grup les tres llistes d’anàlisi del prototipatge.

Un exemple:

Prototipatge – Reflexió personal

Vam començar el prototipatge experimentant pel nostre compte com podíem fer un paracaigudes amb un temps de descens superior a 5 segons; amb la bossa sencera, tallant-la per la meitat… però vam veure que el que estàvem fent no portava enlloc. És cert que experimentar i aprendre coses noves per un mateix està molt bé, però amb el temps que teníem, ens vam adonar que seria molt millor fer una petita investigació abans de començar. Havíem començat amb el peu esquerre però ho vam reconduïr a temps. Vam mirar un tutorial i el vam seguir el millor que vam poder. Al acabar, vam comprovar si aguantava 5 segons a l’aire, però la realitat és que ni tansols durava 3 segons. Va ser llavors quan vam pensar en les posibles variables que si corregíem una mica podien fer que el paracaigudes es mantingués més temps a l’aire. Per fer-ho, ens vam organitzar en 2 grups. La meitat vam estar construïnt un nou prototip amb modificacions en la seva forma i l’altre meitat, van estar modificant el pes del 1r prototip, fent-lo més lleuger. Un cop fet això, vam tornar a fer llançaments. Cap dels dos aguantava 5 segons, però com que ja no teníem temps a corregir més errors, vam recollir les dades amb el prototip que vam considerar que era millor. Les dades les vam recollir intentant que fossin el més fiables possibles. Tot i així, crec que vam cometre un gran error, i és que quan vam recollir les dades del temps de descens del paracaigudes, només vam fer 5 llançaments, i per tant, els resultats no podien ser gaire fiables. Però d’això ens en vam adonar massa tard, quan al fer la validació el resultat obtingut va ser força diferent a la mitjana de temps dels nostres llançaments fets anteriorment. La resta de dades que vam agafar considero que si que són fiables, perquè vam esforçar-nos molt per a pendre-les el més bé possible i vam prendre la mateixa dada vàries vegades.

Respecte al grup, considero que tot i que uns van treballar més que d’altres, tots vam anar a la una i tot i haver començat malament, vam acabat organitzant-nos bé, dividint-nos la feina, comunicant-nos en tot moment i sent bastant autònoms. Jo crec que el més destacable com a grup és que vam ser molt perseverants i tot i que vam aconseguir parcialment el repte, no ens vam rendir i vam treballat de manera constant.

Personalment, crec que vaig liderar bastant durant el prototipatge un cop vaig veure que no ens estàvem organitzant bé, però això no vol dir que no vagi escoltar, respectar ni cedir, tot el contrari.

En conclusió, aquest primer prototipatge ha estat ple d’errors, un rere l’altre però crec que això és fonamental perquè en el proper ho fem molt millor. Com a aprenentatge personal, en aquest prototipatge crec que he après a acceptar els errors, i veure realment que equivocar-se no és dolent, perquè tots sabem la teoria, però a la practica no és tan fàcil. Durant aquests 120 minuts me’n he adonat de que és molt més important aprendre i no rendir-se durant el procés que no pas obtenir el millor dels resultats, i crec que això té molt més valor que el fet d’haver superat o no el repte.

Núria D

2. Reflexionar de manera sostinguda en el temps

S’inicia un projecte. Comencem provocant la necessitat d’aprendre. Potser amb un prototipatge com l’anterior, però també amb una simple conversa, una valoració personal en relació al que ja sabem o voldríem saber… Sigui com sigui, posem sobre de la taula que tenim una intenció, creem certa consciència en els nois i noies de QUÈ, COM i PER QUÈ volem aprendre.

El projecte ens ocupa un trimestre sencer. Avancem 3, 4, 5 setmanes, aquell punt en que ja hem tingut oportunitat d’aprendre algunes cosetes, potser no hem abordat tots els objectius que preteníem, potser n’hem abordat d’altres també… és un moment idoni per provocar la reflexió.

Donem als nois noies un document en blanc, llevat de la capçalera de cada pàgina, on hi han escrits els 8 objectius d’aprenentatge del projecte.

Dediquem una sessió a que comencin a gratar-se el cervell.

Posem per cas, en un projecte pretenem aprendre a fer servir eines matemàtiques per recollir dades numèriques i per analitzar la precisió d’una catapulta i predir els seus llançaments. Ok. Ho has après? Què has après? Com saps que ho has après?

La primera vegada que vam proposar això als alumnes les seves reflexions eren, majoritàriament, confuses i pobres. Els alumnes estan empanats? No, òbviament, la tasca no està ben plantejada, silenciosament estan demanant ajuda. La reflexió, el pas de l’experiència a l’aprenentatge, és massa abrupte. Parlant de nois i noies de 11-12 anys…

Com podem facilitar aquest procés? En Pere i jo pensem una estratègia per ajudar a buidar i ordenar les seves idees. Vincular (1) QUÈ volem aprendre, (2) QUAN he tingut oportunitat d’aprendre-ho i, (3) quines EVIDÈNCIES tinc per argumentar que he après?

Una rutina habitual. Escollim un objectiu, tots el mateix, individualment cadascú fa el seu buidat, i l’enriquem compartint-lo. En la columna Fets, moments, activitats estem recopilant oportunitats d’aprenentatge, per tant, mentre siguin compartides, copiar les dels altres és una bona idea, tothom guanya. En la columna d’Evidències d’aprenentatge recollim dades, fet, opinions personals… és a dir, copiar és estúpid.

• 

• 

En la mesura que el grup necessiti suport per aprofundir en el buidat i el pas a l’escrit, hi dediquem més o menys temps d’aula. Tanmateix, feta aquesta primera capbussada, la reflexió passa a ser una responsabilitat individual autopropulsada. Son això deures? Què importa.

Al final del projecte dediquem, de nou, un espai generós a la reflexió, per tancar el cicle de l’aprenentatge i, també, com a element clau per tal que els nois i noies tinguin un paper fonamentat i rellevant en l’avaluació sumativa del projecte.

I la reflexió també forma part de l’exhibició pública del projecte.

Aquí aquesta perla d’una noia de 12 anys després de reflexionar de manera sostinguda durant un projecte de 3 mesos. Una feina extraordinària, una manera silenciosa d’assenyar-nos un camí.