La Laia és passat, present i futur de Les Vinyes. Té 23 anys, està graduada en humanitats i actualment estudia el màster de professorat. És alumna de la primera promoció que va acabar la secundària a Les Vinyes, i ara fa les pràctiques al centre per acreditar-se com a professora. Fa una dècada (sic), la Maria Beneyto li va dir “tu series una gran professora, i tens fusta per ser directora”. No sabem si aquest presagi de la nostra estimada Maria es farà realitat, però mentrestant, la satisfacció de tenir-la de nou al centre és enorme. Compartir amb ella, ara com a futura educadora, el desig i la necessitat de promoure aprenentatges profunds, significatius i compartits per tothom és un vertader regal, i perquè no dir-ho, possiblement és un dels regals més valuosos que pot rebre un centre educatiu. M’emociona parlar amb ella, em sento molt afortunat de poder seure i escoltar-la, i per mi és una prova més que en educació el millor està per venir.

Quasi una peça de museu. Laia, quins records guardes del teu pas per Les Vinyes?

És molt especial la relació que tinc amb Les Vinyes, suposo que es deu a l’equip docent que vaig tenir, en especial a la Maria Beneyto, em va marcar moltíssim, i també tinc un record especial de la Glòria Arias, que encara és al centre. I més enllà de les persones, la cultura del centre i el que ens van voler ensenyar, en aquell moment no ho valorava, però un cop surts d’aquí i coneixes altres entorns, altres ambients, altres centres, em vaig adonar que el que havíem fet a Les Vinyes era molt fort. Realment va influenciar-me a com soc, a la meva personalitat, i el meu aprenentatge, vaig aprendre moltíssim, vaig “currar” moltíssim. I te n’adones amb el temps, perquè quan estàs aquí com a alumna i aquest factor adolescent [riu] no et fa veure les coses tal com són, però un cop surts, el pas per Les Vinyes deixa una empremta molt gran.

Pots concretar aquestes influències?

Sobretot, la cultura d’aprenentatge. Aquí vaig tenir el meu primer contacte amb el treball en grup, la necessitat de comunicar-me, i no només això. Els valors que ens van transmetre. Aquí l’equip docent tracta a l’alumne d’igual a igual, i crec que això és molt important, aquesta sensació d’equip i d’unió, de formar part de les coses que passen. De fet, quan era alumna de Les Vinyes no m’agradava gens treballar en equip, em resultava molt difícil pensar en mi i alhora en els altres. Però amb el temps me n’he adonat són part de l’aprenentatge que m’emporto del centre: saber empatitzar i gestionar les situacions.

Consideres que això t’ha ajudat en la teva vida personal i acadèmica?

Sí, moltíssim. Després de Les Vinyes vaig cursar batxillerat, on no hi havia lloc per aprendre autonomia o iniciativa, tot és massa tancat, però després, a la universitat és “apáñatelas como puedas”. I dic universitat perquè és el que conec, però en qualsevol altre àmbit acadèmic o formatiu que coinicideixi amb aquesta etapa de la majoria d’edat és així. Per això, si prèviament no t’han donat aquesta opció i ajuda per poder desenvolupar la teva pròpia autonomia i iniciativa pot resultar complicat de gestionar.

I creus que en el batxillerat també seria necessari que es promoguin i es valorin aquests aprenentatges?

Moltíssim. M’indigna una mica que encara avui en dia no s’estigui aplicant aquesta visió al batxillerat. Crec que és una etapa molt important i plena de canvis en què l’essencial hauria de ser aprendre a ser autònoms. Estem a un pas de la vida adulta i ens trobem amb uns estudis molt tancats que en certa manera limiten les capacitats d’expressió i iniciativa dels estudiants.

Un cop fora de Les Vinyes, has trobat que et faltaven aprenentatges?

No, en absolut. He trobat a faltar coses que fèiem aquí i que de cop ja no formaven part del que vol dir ser un “bon estudiant”. De vegades es fa una caricatura del que fem aquí, com si es reduís a treballar en equip, fer presentacions i parlar en públic. Però és evident que va molt més enllà, a les Vinyes em vaig formar com a persona, és difícil de verbalitzar, però sé que el que vaig aprendre m’ha capacitat per aprendre, ja siguin continguts més teòrics com pràctics i competencials. A la vida hi ha moltes coses per aprendre i moltes vies per fer-ho. Les Vinyes n’és un exemple.

Què t’ha fet decidir ser professora?

L’experiència com a alumna de Les Vinyes m’ha marcat molt, va ser molt emotiva. En aquell moment no ho valorava, però quan vaig sortir d’aquí ho trobava a faltar. A 2n d’ESO, jo volia ser periodista i la Maria Beneyto em va dir “tu series molt bona profe, ho saps, oi?, tal com ets podries arribar a ser directora!”. En aquell moment no volia ser professora, ni m’havia passat pel cap, però anys més tard, mentre estudiava humanitats, mantenia el contacte amb la Maria i recordo a la perfecció una conversa que vam tenir a casa seva. Aquell moment va ser el detonant del meu interès real per ser professora.

En aquest punt de l’entrevista, per motius diferents, als dos, se’ns escapa alguna llagrimeta. I tot plegat em fa pensar en Paulo Freire, que deia “qui aprèn ensenya mentre aprèn, i qui ensenya aprèn mentre ensenya”. Avancem fins al present, ara que estàs a punt de certificar-te per ser professora, com veus l’aula des d’aquesta perspectiva, ara que t’ho mires com qui aprèn a ensenyar?

En el context de Les Vinyes, la paraula seria brutal. En el primer moment que vaig entrar per la porta, el primer dia que vaig entrar com a professora en pràctiques, vaig flipar. Em va semblar que tot havia evolucionat molt, no només pel que fa a equipaments, sinó també pel que fa a la cultura del centre. Comparo el que fèiem nosaltres amb el que es fa ara i m’adono que el centre també ha après, veig una línia d’evolució molt positiva. Estic molt contenta de poder fer les pràctiques aquí, voler ser professora, i tenir aquesta vocació, no hi havia millor lloc que a Les Vinyes. Ara que estic a punt de ser professora m’adono que pel que fa a l’educació, la gent, en general, desvia l’atenció. Es basen en aquesta dualitat “innovació” o “tradició”. Però… què és realment important? L’aprenentatge! I crec que és molt necessari visibilitzar i normalitzar altres maneres d’aprendre. Ho dic per experiència pròpia, jo he viscut la pressió de sentir que no estic a l’altura per haver estudiat en un centre “diferent”. També s’ha de dir…

Els prejudicis, per definició, no demanen certeses, sovint estan basats en estereotips, i els estereotips, també per definició, són difícils de canviar. Per això resistir és avançar.

Aquests prejudicis em fan ràbia. Fa molts anys que s’està transformant l’educació en centres com aquest. Com pot ser que en ple 2022 encara tinguem aquests prejudicis? Sé que la societat té molts prejudicis i injustícies, però aquí no es tracta d’això. No ha d’haver-hi tradició o no tradició, ha d’haver-hi educació i posar el focus en els aprenentatges i en el veritable protagonista: l’alumnat.

Tothom té dret a una educació de qualitat… que brutal que ho vegis com un tema de justícia social. Massa fàcilment se’ns etiqueta com a innovadors, inclús disruptius, quan també som tradició. De nou, Freire, “lo viejo que preserva su validez, sigue siendo nuevo”.

Entrevista realitzada per Sergi del Moral. Forma part del programa de mà de l’exhibició pública dels projectes de secundària del 1T del curs 2022-23. https://www.slideshare.net/ielesvinyes/exhibici-pblica-programa-de-m