Cito sovint una frase d’en Ken Blanchart que diu que el feedback és l’esmorzar dels campions. Intento aplicar-la sempre que puc, i aquesta setmana he tancat el primer trimestre (de matemàtiques) demanant als alumnes la seva opinió sobre el què hem fet a classe: esteu satisfets? què us ha agradat més? què menys? opinions sobre activitats concretes, com us heu sentit? què trobeu a faltar?… coses d’aquest estil.
No vull valorar ara-aquí les preguntes, ni les respostes que he rebut, sinó simplement deixar per escrit que aquesta professió nostra, a pesar dels pesars, m’aporta molt més del que dono.
“dons tot, a mes a mes m´ha agradat el sergi com a profe de mates perque es un tipos de matematic que ningu imagina algu smpre creu que els profes de mates son molt firmes i molt critics,pero el Sergi es totalement diferent i es molt divertit fer mates amb ell”
De vegades tinc la sensació de que parlo massa a l’aula, i sospito que no és només una sensació. Hauria d’escoltar més als alumnes, cedir-los més la paraula i aprendre a escoltar què diuen i per què. Els alumnes han de parlar més per què quan ho fan, entre moltes altres coses, diuen coses com aquesta.
Agraeixo especialment aquest feedback positiu perquè l’energia que haig d’emprar (desaprofitar?) per aconseguir un clima de treball és esgotadora. Massa sovint pel meu gust m’haig de posar seriós i fotre bronques que sempre em semblen excessives, quan no inútils.
Sigui com sigui, gràcies Saba i companyia.
18 comentaris
Felicitats Sergi, t’ho mereixes!!!
Gràcies company :),
Sergi
La forma de vèncer una força no és oposar-s’hi, sinó tot el contrari, donar-li suport i dirigir-la per al propi fi, com fan els mestres jodoques.
Aquesta professió nostra és extraordinària.
Aprenem i tot és camí.
No es podria dir més en menys.
Compartim passió i camí.
Gràcies pel teu comentari company,
Sergi
Molt gran! Certament, com bé dius, el paper de protagonista en l’aula no ha de ser del professor… Quan es crea el clima de confiança per tal que un alumne no “tingui por” de participar, preguntar, opinar, … la qualitat del nostre treball creix, creix i creix…
Avui en parlava. Sobretot, aquell alumn@ que porta penjada l’etiqueta de “dolent” en matemàtiques… quan veu que no ho és tant… bufffff!!! Com diu algú que coneixem prou bé: “és important que l’alumn@ tingui els seus 5 minuts de glòria a classe”
Una abraçada plena de força per tal que segueixis treballant així de bé!
Comparteixo la teva reflexió Jordi.
Aquest ambient de confiança i de respecte és una mena de “clímax didàctic” que sempre està en joc, que cada dia cal regar, renovar, estimar… Una mena de “Reina Roja” al País de les meravelles: http://es.wikipedia.org/wiki/Reina_Roja
Mostres d’afecte i de respecte per part d’alumnes em reconforten i em serveixen de prova que la “cosa” va bé. Els temps canvien i la manera d’ensenyar i aprendre també. Com li he sentit dir a un altre gran referent personal: “ningú ens pot culpar d’ensenyar com vam ser ensenyats”, i jo m’afegeixo, però sí de que no fem el possible per donar un pas endavant.
Gràcies pel teu comentari.
Sergi