A 9 segons de l’acabament de la final de la Supercopa el Bayern empata un partit agònic. El temps de joc s’acaba i el campió el decidiran els penals. L’equip d’en Pep ja va perdre una final als penals contra el Chelsea, que per més inri, és entrenat pel Mourinho, l’etern rival i un dels representants del mal més visibles.

El Pep reuneix els seus en rotllana, hi és tothom: jugadors (titulars, no titulars i lesionats), entrenadors, metges, fisioterapeutes i ajudants. “Nois, jo no sé llançar penals. No n’he llançat ni un en ma vida. Però aquí teniu un senyor que és qui millor ha llançat penals de tot el món”, els diu. “És el Manel [Estiarte]. En Manel ha estat el millor jugador de waterpolo del món. Llançava els penals com ningú. N’ha llançat centenars. [..] I en Manel els marcava tots! És qui més sap de penals de tot el món.” Es fa el silenci, els jugadors somriuen. “D’en Manel i dels penals n’he après dues coses. Escolteu-me bé, perquè es tracta de les dues úniques coses que heu de fer ara. [..]” Després de donar dos consells en Pep afegeix una altra cosa: “Nois, no hi ha llista de llançadors. Xuteu els que vulgueu fer-ho. Marcareu tots. Escolliu vosaltres. Qui vol xutar?”. Els jugadors s’ofereixen. I l’ordre de llançament? “Escolliu vosaltres mateixos, com vulgueu. L’ordre que us agradi, com us sentiu més còmodes. Tan se val: marcarem gol a cada xut”. Decideixen llançar-los exactament en l’ordre en què s’han ofert voluntaris.

Els llançadors voluntaris no eren els millors (estadísticament), sinó els que volien fer-ho. En Pep podia seguir el seu criteri, però prefereix compartir la decisió amb els seus jugadors, els hi confia. Però fa molt més: els parla amb humilitat, destaca qualitats d’altres membres de l’equip, dóna poques instruccions concretes i directes, cedeix responsabilitat, crea un ambient on tothom se sent reconegut. Dóna confiança incondicional als seu equip, sense retrets.

Sempre que puc, evito polaritzar les meves opinions. No crec que Mourinho representi el mal, com de vegades se’ns vol fer creure, ni que l’estimat Pep sigui l’altra cara de la moneda. Tanmateix, sí que crec que aquesta relació del Pep amb el seu equip és senzillament brillant, i penso fermament que aquestes dinàmiques poden transformar les persones, poden ajudar-les a mostrar la seva millor versió.

Atorgar responsabilitat, confiar i acompanyar sense retrets, aquesta és la relació que m’agradaria proposar als meus alumnes. Gràcies Pep.

Nota: Tot i que no té excessiva importància, per aquells que creguin que l’excel·lència i les metodologies que apel·len a l’autonomia i la responsabilitat dels joves són inversament proporcionals, heu de saber que tots els jugadors van marcar el seu penal i el porter del Bayern va aturar el darrer llançament.

Font: "Nois, jo no sé llançar penals", El Periódico.