“Crec que acaben d’entreveure el futur de l’educació.”
Bill Gates, març de 2011

Salman Khan, analista financer a Boston, prepara vídeotutorials en el seu temps lliure per ajudar a la seva cosina Nadia a estudiar i aprovar les matemàtiques. Viuen a 2.500 km de distància, fet que, com s’intueix, determina el format de l’ajuda. En Salman allotja els vídeos a YouTube, fent possible que companys de la Nadia també se’n beneficiïn, aquests es fan populars i els comencen a utilitzar persones de fora d’aquest cercle, entre les quals es troben els fills d’en Bill Gates.

Dos anys i quinze milions d’euros després Khan Academy (KA) és defineix a si mateixa com una organització sense ànim de lucre amb l’objectiu de canviar l’educació a millor (sic) proporcionant una world-class education gratuïta per tothom i a tot arreu. Segons explica el seu web (khanacademy.org) ofereix una llibreria de 3.300 vídeos, un conjunt ordenat d’exercicis generats aleatòriament i de dificultat progressiva que anomena mapa del coneixement (glups!), un conjunt de dades estadístiques que resumeix l’activitat de cada usuari i la possibilitat de monitoritzar l’activitat de grups d’usuaris.

Actualment és el “web amb finalitats educatives” més utilitzat fora de les aules pels estudiants dels EEUU. Rep 3,5 milions de visites mensuals i 390 milions de pàgines vistes. Ha rebut milers d’elogis d’usuaris de tot el món i també de persones i de mitjans amb impacte social, mediàtic i econòmic.

En Bill Gates, el “tío Gilito” de la criatura, va dir a les famoses conferències TED “crec que acaben d’entreveure el futur de l’educació”. Fa falta dir alguna cosa més? Resposta aquí.

En Woodie Flowers, professor emèrit del MIT, afirma que “si deixem la formació per a les noves tecnologies, podem alliberar les universitats per fer educació real, la que es produeix quan un grup de persones s’uneixen per construir o produir alguna cosa sota la guia d’un mentor, d’un expert. Fer coses és molt més important que veure-les o escoltar-les”. En el mateix article en Carles Capdevila, director del diari ARA, ho aconsegueix simplificar: “Internet per formar, les aules per educar”, tot afegint que “es tracta d’un canvi de paradigma que iniciatives com la KA han posat sobre de la taula. Traspasses la formació a Internet, ensenyes les lliçons a partir de tutorials, d’animacions, d’eines interactives, i et queda l’espai de les aules per educar, experimentar, debatre, cooperar”.

El periodista de La Vanguàrdia Màrius Fort, en un article titulat “Salman Khan, el professor amb quatre milions d’alumnes al mes” recollia la opinió del filòsof i físic Humberto Schwab, integrant dels grups barcelonins de la KA, on deia que la “KA et demostra que no calen edificis per ensenyar física, per exemple, perquè es pot aprendre més ràpidament per internet” i profetitzava “amb coses així podem solucionar el problema de l’ensenyament i, de passada, fer les coses més barates. La KA és un professor que dóna classe a milions d’alumnes, i això és molt barat”.

La Dolors Reig, “conferenciant, que investiga la xarxa des del 99” amb 18.696 seguidors a Twitter (2/8/12 17:19), escriu al seu blog que la KA “proposa una metodologia d’aprenentatge completament nova”.

La distància que separa la opinió pública dominant de la meva pròpia després de ser un dels “quatre milions d’alumnes” d’en Salman Khan m’ha motivat a escriure aquestes línies. Em sorprèn la quantitat i la magnitud dels elogis que ha rebut i que segurament seguirà rebent, i em pregunto si no se n’ha fet un gra massa. Honestament, se’m posa la pell de gallina (de por) quan es parla de la KA com un nou paradigma educatiu.

És evident que la KA és un recurs magnífic, però amb un abast limitat. De fet, força limitat. La KA esdevé extremadament útil per sistematitzar procediments mecànics. Fora d’aquí, fa aigües en molts aspectes.

Hi ha un cert consens internacional en que l’escola que volem és aquella en la que sigui possible la construcció del coneixement a través de l’experiència, sovint compartida per alumnes amb altres alumnes, en entorns físics estimulants, que afavoreixin la curiositat i la creativitat, a través de propostes que plantegin preguntes, que posin de relleu aplicacions, que connectin amb els interessos de l’alumnat, que bla, bla i bla. Aquella on es pugui produir allò que els experts en diuen “aprenentatge significatiu” i que el sentit comú em diu que és aquell que té un significat, un valor, més enllà de la memorització de conceptes i la sistematització de processos. Sembla doncs que l’espai destinat per propostes unidireccionals (mestre → alumnes) basades en la memorització de conceptes hauria de ser el mínim indispensable, i és precisament en aquest espai on la KA esdevé especialment útil.

Exagerant deliberadament, la KA podria ser un substitut 2.0 dels quaderns Rubio, però que, completament d’acord amb la Kate Nowak, significa un empobriment del que vol dir “fer matemàtiques“. Es podria dir que la KA és una eina del futur per donar classes del passat, una mena de “Regreso al futuro” educatiu.

No hi ha dubte que 3.300 vídeotutorials i un conjunt d’exercicis generats aleatòriament i de dificultat progressiva tenen un valor educatiu, però aquest valor té poc o res a veure amb la personalització de l’aprenentatge i l’autonomia de l’aprenent. Iniciatives tecnològicament innovadores com la KA solen confondre la personalització de l’aprenentatge amb l’automatizació de l’ensenyament, i l’adquisició d’autonomia en l’aprenentatge amb la repetició de processos mecànics de dificultat adaptativa (parametritzada!).

El propi Salman Khan ha provat de maquillar aquest anacronisme pedagògic:

“Mai sentireu en cap vídeo de Khan Academy ‘memoritzeu aquesta fórmula’.”
Sal Khan

En Michael Pershan, professor de matemàtiques a Nova York, publica al seu blog un llistat amb la transcripció, el minut i el segon, i l’enllaç a 20 vídeos en que es demana explícitament la memorització de fórmules i conceptes.

Resulta decepcionant la frivolitat i la superficialitat amb la que de vegades la premsa parla d’educació. Tenir quatre milions d’alumnes no té res de positiu, sentir a parlar de KA com el “futur de l’educació”, com a bandera d’un “nou paradigma”, com una solució “al problema de l’educació” ens hauria de fer reflexionar. Crec que si la KA no existís, s’hauria d’inventar, però en el seu ressorgiment hauríem de ser curosos amb el missatge que volem donar i en com el volem donar.

Estem farts de sentir que calen canvis més o menys profunds en l’educació, i que aquests canvis passen per la integració de la tecnologia als centres educatius. Una integració, dit sigui de pas, que no és qüestió de diners, sinó de voluntat social i política, per això sembla especialment important evidenciar les bondats pedagògiques de la tecnologia. En aquest sentit, magnificant artificialment suposats avenços de la tecnologia aplicada a l’educació no afavorim ni la tecnologia, ni l’educació.

Sóc molt nou en aquest negoci, fa tres anys que dedico il·lusions i mals de cap professionals a l’educació, així que ja corro a demanar disculpes per les bajanades que pugui dir. Sóc un ferm defensor de l’ús de les tecnologies, he participat en diversos projectes que impulsen la integració d’aquestes a les nostres aules, i penso que per afavorir que aquesta es posi al servei de l’aprenentatge és convenient que deixem de jugar a les ombres xineses. Els remeis miraculosos tampoc existeixen en educació.